els jefes

Avui dedicàrem aquest primer article, als caps, els que manen, els que estan per sobre de tu... avui m'ha vingut la inspiració perquè el meu cap - encara que tinc uns quants, tothom mana, menys jo - ha fet anys. No sé quants, però un, segur!

En la meva breu però a la vegada extensa trajectòria professional, m'he trobat de tot. En la meva primera feina, amb 17 anys, a poc es podia aspirar, vaig treballar al Bocatta, aquella cadena de fer entrepans com a xurros. (Un incis: tot està mesurat, controlat.. hi ha un quadre que indica quants grams de sobrassada, tunyina o xoriço has de posar). Bé, doncs en aquesta feina, el meu cap va passar de ser amic a enemic, perquè li vaig dir que no tenia perquè fregar el terra, perquè la rentadora perdia aigua, que canviessin aquell trasto. Amb lo guarro que era el tio, que un dia li va caure saliva dins de... millor deixem'ho aquí. Aquest va ser el meu primer cap. Després d'un mes de treballar, fins i tot el nadal, vaig plegar, ja havia recaptat la pasta que necessitava. Adios muy buenas!

Altres s'han portat molt bé, convidant a llagosta per donar la benvinguda a l'estiu, o uns bons lots per Nadal, amb cuixot i tot o un viatge amb despeses pagades per la UNESCO a Poitiers.

Però n'hi ha un, que li tinc especialment tirria, encara que ja és mort, per sort per a molts empleats. Quan ens referiem amb ell, no li podiem dir pel seu nom, ni senyor tal, res de res... penseu totes les formules que existeixen, cap serveix! A ell li agradava que li diguessim: JEFE. Crec que és la paraula que més he repetit en un dia al llarg de la meva història. Jefe pot cobrar, jefe alló, jefe miri... aquell home no sabia que la dictadura havia acabat. Senyor que no ha vist el parte??? Franco ha muerto!!! A sobre d'aguantar aixó, tenia mala llet amb tothom: empleats i familia. Era un amargat de la vida!

En aquesta feina ha estat l'única que he plorat en tota la meva vida. Primera i última. Ho juru.

D'un altre també guardo un rècord estrany. Era un paranoic. Ens espiava. Entrava a la sala on estavem i disimulava que mirava una estanteria, la finestra, qualsevol cosa... i amb el "rabillo del ojo" veies com estava intentant llegir la teva pantalla. Patètic. Senzillament, patètic. Encara que certament, un poc de llastima també sento cap a ell.

Ara sembla que el destí, en quant als jefes, respira millor. Encara que considero que per ser "jefe" cal haver sigut empleat per no caure en una dictadura.

Salut!!