La caja no es tonta

M'he aficionat a veure una sèrie d'hospital, amb un metge insesible, infeliç i addicte, sabeu de qui parlo, no? Bé, aquesta no és la qüestió, sinó els pensaments després del final del capítol... ¿Estic aprofitant la vida? ¿Faig tot el que voldria? ¿Quan baixaré les escales de la mort? ¿Serà aviat?¿Tard?... però mentrestant arriba aquell dia, som esclaus de la feina, familia i amics. ¿I que me'n dius dels avis? Aquelles persones grans que semblen que esperen el seu dia assegudes al sofa. Buides d'activitats i seques d'energies. Se'm encogeix el cor quan visito l'àvia. Com faries amb qualsevol, formules les preguntes rutinàries: com estas? que has fet aquests dies? Resposta: No tinc res que explicar. El mateix que ahir i demà. ¿Aixi és la vida? ¿Aquest és el final?

"La caja tonta", com diuen alguns, no és tant beneïta si la sabem mirar, només et dona un punt de partida per poder pensar i compartir. Però, como tot amics, hem de ser selectius a la vida.