Que si Que

THIS IS IT!

2010-01-24T03:35:00.000-08:00

Aquí esta! Com diu (o deia) en Michael Jackson.

Molts m'han recomanat que no escrigui això, però la meva filosofia basada en la llibertat d'expressió no ho ha pogut evitar.

Després d'uns dies del succès, amb la perspectiva del temps, sense la consternació i la indignació, estic preparada per escriure.

Al mòn hi ha bones i males persones. Unes, amb bon cor i altres, amb ambició sense escrupuls.
El viatge de la vida em va presentar un personatge per aprendre i donar-me una lliçó. Quina ha estat?

Bé, que desgraciadament hi ha persones que actuen sota el lema “el fin justifica los medios”. Que creuen que per pujar o mantenir-se en una posició cal donar una patada a un altre. Que veuen fantasmes i ombres que amenacen el seu terreny a causa de la seva inseguretat. Que prioritzen l'esfera personal envers la validesa professional, més que demostrada. Que la falta de paraula i els acords verbals desapareixen enfront un taló en blanc. Que pensen que llançar merda sobre la reputació d'un altre serveix per justificar les seves actuacions, quan l'efecte és tot el contrari. Una persona que critica mai és aigua clara.

Senyors, la vida és un cicle. El temps posa a cadascú al seu lloc. I les injusticies es paguen tard o d'hora.

El divisme, la hipocresia i els cops de colze són elements tòxics per la salut. I per a això, dono infinites gràcies per aquest alliberament. La purificació és la millor teràpia contra les atmosferes contaminades.

Reitero, moltes gràcies!

La nova etapa és esperançadora. Amb projectes personals. Un retrobament amb les il·lusions i metes abans enterrades i ignorades que ara afloren, sense control.

Encara em queden paraules i les dedico als bons companys que entre riures i cafes han fet aquesta experiència més agradable. Elisenda, Juanga, Carles, Recasens, Pep, Poloni, Joan, Lluís, Sandra, Enric, Vicky, Pedro,... però com sabeu el mòn no s'acaba en aquestes quatre parets. Fins aviat amics!

El 2009...

2009-12-27T11:05:00.000-08:00

Un any nou, dos mil NOU. Fins i tot, el nom de l’any, sonava a il·lusió, canvi. Però l’asfixiant crisi econòmica, el pànic a l’atur, la fam i la violència terrorista a l’illa han esborrat aquest raig d’esperança de voler canviar les coses. El yes, we can està caducat.

12 mesos personalment, durs, freds i de soledat. Conseqüència de decisions difícils i doloroses. Una seqüència repetida de fúria i ràbia provocada per accions intolerables, paraules creuades i l’egoisme que desemboquen en una profunda decepció. Això mateix, l’any de les decepcions. Ja em van advertir que enguany, seria un any de llàgrimes, més que de somriures.

La innocència de lluitar contra les injustícies va ser arrasada per una colla de mamuts vells moguts per arribar abans a la meta. Resultat: La més jove, la més innocent i a la que més van prendre el pèl.

La innocència una vegada més, me la va jugar. Una violació en el codi ètic de la humanitat acompanyada d’una confiança traïda. Resultat: Va ser un cop de puny a la cara, encara queden ferides d’aquesta guerra.

Suposo que haig de treure’m el vestit de Peter Pan, somniar els impossibles i assumir la vida adulta dels 30, on sobreviu el més fort, no el més sincer i honest.

Com sempre, el dolor queda impregnat a la nostra pell, però també hi hagut moments màgics aquest 2009. Com missatges de suport de persones inesperades, noves amistats, la divertida visita francesa, les vacances romanes,... però hi ha un moment especialment màgic, quasi de contes de fades. Una parada d’autobús, dues mirades, el silenci i una besada eterna. Crec que tots dos el recordarem tota la vida.

Ara hem d’esperar que ens espera aquest 2010. Us convido a l’enterrament del 2009, el proper 31 de desembre. Requisits: tots de negre i amb pales per tirar terra damunt a la sepultura del 2009.

La Tramuntana bufa poc a poc...

2009-10-15T12:15:00.000-07:00

Els aires frescos arriben poc a poc, però ja són aquí. En ocasions, necessites buidar, expressar i plasmar en aquest espai. És dur, però una teràpia molt recomanable.

Avui la Tramuntana ha estat generosa i ha aportat nous aires a les terres mallorquines. Beneïts vents que comporten una regeneració interna progressiva. S'emporten el fum dels papers cremats impregnats del perfum del dolor, la decepció i la soletat.

Espero que el proper costipat, marxi amb una simple Aspirina.

Fins la propera, ben arribats amics de la Tramuntana!

Maleïda tardor

2009-10-14T13:03:00.000-07:00

Ben arribada tardor! Ja estas aquí, emprenyant. A mi ja m'has fet el primer regal, un bon costipat. Mal de coll, d'oïda, febre i nas tapat. Però més enllà dels símptomes, m'has deixat buïda d'enèrgies, espesa i sensible. Amb la llàgrima fluixa.

Tinc ganes de tornar a ser una nina i tumbar-me a les faldilles de la mare, mentre m'acaricia els cabells i em diu que em posaré bona aviat.

Vull fugir i començar denou. Tornar a nèixer.

Durant tota la vida, et preparen pel mòn laboral, però no parlen del més important, de la dura i crua que és la realitat.

... De la impotència que sents, quan no pots ajudar a una bona amiga, perquè la solució està en el seu interior.

... De la soletat que s'impregna en el teu cos com si fos un virus.

... Del dolor congelat, quan converses profundes es converteixen en meres salutacions de coordialitat.

... Dels danys col·laterals que provoquen mal entesos i creuament de paraules, sense pronunciar un mea culpa.

Espero que la Tramuntana que bufa fort per terres menorquines, s'emporti aquestes paraules...

La caja no es tonta

2009-06-18T12:48:00.000-07:00

M'he aficionat a veure una sèrie d'hospital, amb un metge insesible, infeliç i addicte, sabeu de qui parlo, no? Bé, aquesta no és la qüestió, sinó els pensaments després del final del capítol... ¿Estic aprofitant la vida? ¿Faig tot el que voldria? ¿Quan baixaré les escales de la mort? ¿Serà aviat?¿Tard?... però mentrestant arriba aquell dia, som esclaus de la feina, familia i amics. ¿I que me'n dius dels avis? Aquelles persones grans que semblen que esperen el seu dia assegudes al sofa. Buides d'activitats i seques d'energies. Se'm encogeix el cor quan visito l'àvia. Com faries amb qualsevol, formules les preguntes rutinàries: com estas? que has fet aquests dies? Resposta: No tinc res que explicar. El mateix que ahir i demà. ¿Aixi és la vida? ¿Aquest és el final?

"La caja tonta", com diuen alguns, no és tant beneïta si la sabem mirar, només et dona un punt de partida per poder pensar i compartir. Però, como tot amics, hem de ser selectius a la vida.

Cóctel molotov

2009-06-05T10:55:00.000-07:00

Un bon dia una persona em va dir que no em frustes davant les respostes o actes que no compartia que feien altres persones. Però obviament, de vegades, és tant evident, que no pots disimular. Escalta un cóctel d'odi, decepció i tristesa. No suporto la crueltat que justifiquen alguns per aconseguir el que volen sense pensar en els demés. "El fín NO justifica los medios". Mai, mai, mai de la vida. No suporto els actes que vulneren la intimitat d'una persona. És un exemple d'immaduresa i inseguretat. Tots ens equivoquem, som humans. Però atravessar el límit de la privacitat i confiança, no té marxa enrera. Aixó és una violació en el codi ètic de la humanitat.

De vegades actuar amb bona fe i intentant evitar danys majors, et passa factura. No penso canviar com sóc, encara que en ocasions em plantejo ser més egoista, però com sabem, la naturalessa no es pot manipular. Els defectes i les virtuts venen de fàbrica.

Turistes a granel

2009-05-24T09:34:00.000-07:00

Comença la temporada turística. Ja fa unes setmanes que ha donat el sus de sortida. Ho vaig notar un dia quan volava de Palma a Barcelona amb el temps just, com sempre! Hi havia centenars d'estrangers apilats al control de seguretat de l'aeroport. Aquest factor l'hem de tenir en compte, enrera queda atravessar aquest control en 10 minuts has de preveure ara mínim una hora. Aquest és un de molts mals de viure en una illa turística.

Com ja sabeu, he canviat de residència, ara visc a la part noble de Palma, devora l'esglesia de Sant Francesc. Per tant, estic més aprop de la massa turística que envaeix la ciutat. L'altre dia, uns espanyols em van aturar a la plaça de Cort i em van preguntar on estava la plaça de l'Ajuntament. La resposta era fàcil. Estaven alla mateix. ¡Pero la placa dice "plaça de Cort"! Els hi vaig donar les explicacions i van quedar amb cara d'idiotes. I això que només acaba de començar... mare meva! I have an idea!!! Per cada, pregunta estúpida, 20 euros. Aquesta és la meva tarifa. Encara faré l'estiu, enguany!!!

Welcome guirissssssss!!!

La vida es más sencilla...

2009-03-27T11:40:00.001-07:00

La vida es más sencilla de lo que parece....
No entiendo el afán innato de complicarla...
¿Qué no existen factores ajenos a nuestras decisiones que ya la dificultan?
Yo creo que nos gustan los conflictos, los dramas, tener alguna historia que contar...

Cambiar de piso, por ejemplo.
Estos días me invaden las preguntas: ¿He tomado la decisión correcta? ¿Como me sentiré cuando llegue a casa y escuche el silencio?. Pero seamos prácticos, sólo son 4 paredes. Dejemonos de nostalgias!!

Todo es más sencillo, sinó nunca avanzaríamos ni un metro por todo lo que dejamos atras!!

Las actitudes, por ejemplo.
¿No es más fácil sonreir que fruncir el ceño? Al margen que esta comprobado que sonreir es más saludable, amigos, fruncir el ceño sólo comporta arrugas. Sólo siento lástima ante estas actitudes. Personas heladas, absolutas y infranqueables, que esconde tras su coraza un alma de cristal.

Todo es más sencillo!!!!!!!!
Como dice el ya repetitivo anuncio de Coca-Cola...
Estamos aquí para ser felices!!!
- Cuesta aplicarse los consejos uno mismo. Pero quiero dejar tatuado este mensaje positivo para poder echar mano cuando lo necesite... Amo a los que aman la life!!

Reflexions sobre la terra que m'acull. Cap. 1

2009-03-02T10:18:00.001-08:00

Hola a tots!

La baixa, per una imprudència, m'ha costat estar una setmana inactiva. Ho sento per aquells que accedeixen al meu blog i pensen que ja m'he cansat d'abocar aquí els meus pensaments, reflexions o idees. Avui escriure sobre Mallorca i la seva gent, la terra que m'acull. Una tarda al Molinar, un te i un pastís de xocolata donen per molt.

AVIS: Aquest text pot ofendre o ferir a la societat mallorquina, però... nada más lejos de mi intención. Només intento cercar respostes als "perquès".

Ja fa 3 anys que visc a Mallorca. Sempre m'ha agradat observar a la gent, analitzar i treure les meves pròpies conclusions. Convido als observadors professionals a passar una bona temporada a Mallorca, dona per una bona tesi. ;)

CAPÍTOL 1: Salutació

Començare pel primer contacte amb un mallorquí: La salutació.

Et trobes qualqu pel carrer i quan et creues, t'atures i li preguntes:

- Ei, com va? que tal?
- Va bé!!!

Et contesta, mentre continua caminant i no s'atura ni un segon... Això és el que passa la majoria de vegades que et creues amb un conegut. Aquest "lleig" és el més normal del mòn, i no ho fan perquè tinguin pressa, és així i punt. No cal buscar més explicacions. T'adaptas.
Però parem atenció a la resposta: "va béeeee". A part de que sembla el crit d'una ovella (seran rurals... amb carinyu, eh?) aquestes paraules poden anar acompanyades d'un sonriure estirat - que són la majoria - o d'una cara derrotada.

En canvi, sé que algunes persones odien les comparacions, però sempre es té un punt de referència. En el meu cas, és Catalunya. I nosaltres els catalans (mai fugire del que sóc) tenim un altre manera de saludar, tot i tenir més o manco el mateix idioma. (No discutirè si el mallorquí és una llengua diferent al català)

En Jordi camina pel carrer i es troba al Joan i tots dos s'aturen.

- Jordi: eii, com estas Joan? Que tal tot?
- Joan: Bé, anar fent...

Ep! Aquí està la diferència. La paraula clau: "anar fent". Sempre per endavant. Sempre millorant. Sempre construint. No som conformistes. L'esperit català és lluitador per naturalessa.

Cal dir que no tots els mallorquins són iguals, afortunadament hi ha una minoria que fuig de tot això que he dit. Són aquells que han estat fora de l'illa una temporada, han vist mòn, han obert la seva ment i sobretot el seu cor. A tots ells, gràcies per ser el petit afluent del gran riu que empeny...

to be continued...
CAPÍTOL 2: LA FILOSOFIA DEL TANMATEIX
CAPÍTOL 3: L'AMENAÇA FORASTERA

Oda al odio

2009-01-29T00:49:00.000-08:00

Odio a los que "van" de progres y son unos intolerantes...

Odio a los que juzgan por las apariencias...

Odio a los pedantes...

Odio a los que piensan que tienen la verdad absoluta...

Odio a los que practican la indiferència....

Odio, a los que planean el futuro y se olvidan de vivir el presente...

Odio la hipocresia...

Odio a los cobardes...

Odio a los que te dicen lo que debes hacer...

Odio hacer lo correcto...

Odio, a los que no se arriesgan...

pero sobretodo Odio, el odio.

Ahora sí, me voy a trabajar!!

Dulce navidad, amarga navidad...

2008-12-22T10:28:00.000-08:00

Només queden 2 dies per viatjar a la terra que em va veure nèixer i crèixer, la meva estimada Catalunya. Cadascú ha emprés el seu viatge, però per Nadal ningú hi falta. Aquesta data que molts desprecien, però que quan estas lluny, l'esperes.

Vinc amb molta il·lusió de trobar-me als meus, al voltant de la taula, com si no hagues passat el temps, conversant de la feina, la política i suposo que enguany, malaudarament, la crisi serà la protagonista de moltes taules del país. M'encanta aquest moment! Els miro a tots, un a un, com si anes a càmera lenta i mentrestant xerren, però no escolto res: silenci... ¿Que vols sopa de galets o coctails de gambes? si,si, contesto ràpid però aturdida, després del meu moment màgic...

També el Nadal, recordem als que ens han deixat aquell any. Per llei de vida, els grans cada vegada són menys, any rere any la taula és més petita, però enguany la perdúa és més tràgica que mai. Un dels meus cosins, en Marc amb tants sols 23 anys, ha perdut la vida en un accident de trànsit. Un drama familiar que ens va deixar a tots congelats al rebre la noticia, un dia d'estiu...
Aquest Nadal serà gris, sense TU!

Si Tu Si Yo

2008-11-23T05:17:00.000-08:00

Si tú no me hubieras tirado la nevera
yo jamás te hubiera tirado el molinillo de café,
we,we,we...
si tu no me hubieras tirado el sofá
yo jamás te hubiera tirado el mueble cama,
we,we,we...

Así estamos los dos, en el hospital escayolados,
así estamos los dos en el hospital escayolados,
en vez de estar haciendo el amor...
en vez de estar haciendo el amor
tras la cortina de un cine de verano.

Si tú no fueras tan americano
yo tampoco seria tan ruso,
si tu no fueras tan americano
yo tampoco seria tan ruso
así estamos los dos en el hospital escayolados,
y así estamos los dos en el hospital escayolados,
en vez de estar haciendo el amor...
en vez de estar haciendo el amor...
tras la cortina de un cine de verano.

Si tu si yo, si tu si yo...

MUCHACHITO BOMBO INFIERNO - 22 Nov. 2008 - Palma, Sala Assaig.

Como duele la vida...

2008-11-17T12:02:00.000-08:00

Como duele la vida ante decisiones dolorosas...
Como duele la crueldad de un ser querido...
Como duele las palabras que desembocan en un engaño...
Como duele el egoismo...
Como duele tener a la familia lejos...
Como duele que no te entiendan...
Como duele sentirse extraño y solo...
Como duele cuando se podría haber evitado...

Como odio a las personas sin tacto...
Como odio a los irrespetuosos...
Como odio el desamor...
Como odio a los que tiran la piedra y esconden la mano...
Como odio el tiempo libre...
Como odio volver a pasar por esto...

La vida no es sólo trabajo

2008-10-31T10:38:00.000-07:00

MENTIRA, MENTIRA, MENTIRA! Que se lo digan a los millones de parados que buscan desesperadamente trabajo durante todo el dia, y cuando llegan a casa, la esposa le pregunta si ha conseguido trabajo. Que se lo digan al padre de familia, divorciado, que paga una hipoteca, vive con sus padres y pasa la manutención a su ex pareja. Que se lo digan a los que viven en la calle porque no les queda otra opción.
No nos engañemos señores, la vida es 100% trabajo, por supuesto que hay más cosas, pero la vida gira entorno al trabajo. Porque trabajo es dinero, y ya saben ese dicho (este sí que es cierto) que el dinero mueve el mundo.
La vida no es sólo trabajo, sólo lo pueden decir pocos, los afortunados, los ricos.
Queda claro a que clase social pertenezco.

els jefes

2008-10-23T11:07:00.000-07:00

Avui dedicàrem aquest primer article, als caps, els que manen, els que estan per sobre de tu... avui m'ha vingut la inspiració perquè el meu cap - encara que tinc uns quants, tothom mana, menys jo - ha fet anys. No sé quants, però un, segur!

En la meva breu però a la vegada extensa trajectòria professional, m'he trobat de tot. En la meva primera feina, amb 17 anys, a poc es podia aspirar, vaig treballar al Bocatta, aquella cadena de fer entrepans com a xurros. (Un incis: tot està mesurat, controlat.. hi ha un quadre que indica quants grams de sobrassada, tunyina o xoriço has de posar). Bé, doncs en aquesta feina, el meu cap va passar de ser amic a enemic, perquè li vaig dir que no tenia perquè fregar el terra, perquè la rentadora perdia aigua, que canviessin aquell trasto. Amb lo guarro que era el tio, que un dia li va caure saliva dins de... millor deixem'ho aquí. Aquest va ser el meu primer cap. Després d'un mes de treballar, fins i tot el nadal, vaig plegar, ja havia recaptat la pasta que necessitava. Adios muy buenas!

Altres s'han portat molt bé, convidant a llagosta per donar la benvinguda a l'estiu, o uns bons lots per Nadal, amb cuixot i tot o un viatge amb despeses pagades per la UNESCO a Poitiers.

Però n'hi ha un, que li tinc especialment tirria, encara que ja és mort, per sort per a molts empleats. Quan ens referiem amb ell, no li podiem dir pel seu nom, ni senyor tal, res de res... penseu totes les formules que existeixen, cap serveix! A ell li agradava que li diguessim: JEFE. Crec que és la paraula que més he repetit en un dia al llarg de la meva història. Jefe pot cobrar, jefe alló, jefe miri... aquell home no sabia que la dictadura havia acabat. Senyor que no ha vist el parte??? Franco ha muerto!!! A sobre d'aguantar aixó, tenia mala llet amb tothom: empleats i familia. Era un amargat de la vida!

En aquesta feina ha estat l'única que he plorat en tota la meva vida. Primera i última. Ho juru.

D'un altre també guardo un rècord estrany. Era un paranoic. Ens espiava. Entrava a la sala on estavem i disimulava que mirava una estanteria, la finestra, qualsevol cosa... i amb el "rabillo del ojo" veies com estava intentant llegir la teva pantalla. Patètic. Senzillament, patètic. Encara que certament, un poc de llastima també sento cap a ell.

Ara sembla que el destí, en quant als jefes, respira millor. Encara que considero que per ser "jefe" cal haver sigut empleat per no caure en una dictadura.

Salut!!

que si que

2008-10-22T12:07:00.000-07:00

Que si qué?
Perdó?
Eig?
És la pregunta que formules mentres mentalment construeixes una bona resposta.
Un nom absurd per un blog, com qualsevol altre. D'aquesta manera, inauguro aquest espai que allotjarà tot alló que no puc dir en veu alta o que senzillament em passa pel cap.

Salut i benvinguts!

Ah! per cert, aquest blog serà bilingüe, en català i castellà, i perquè no sé més idiomes, bé, si agur!